Els trajectes necessiten temps

Posted in diari de ruta on Juliol 14, 2008 by Albert Sales

Els trajectes necessiten temps. Mires el mapa amb visió “eixamplista” i dius: “mira, baixem del metro aquí i anem xino-xano fins aquí per veure tota la zona…” i de sobte t’adones que portes un quart d’hora, has fet dues travessies i encara te’n queden sis per arribar al teu destí! És enorme però és genial!

Anuncis

La 5a avinguda necessita temps

Posted in diari de ruta on Juliol 14, 2008 by Albert Sales

<!– @page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } –>Les botigues de la 5a Avinguda necessiten temps. És com un safari pel capitalisme més desmesurat; botigues per a rics per on els pobres passen quedant-se amb la boca oberta (que és l’únic que et quedes quan surts de la botiga). Això sí, és divertidíssim!

New York city, center of the Univers

Posted in diari de ruta on Juliol 14, 2008 by Albert Sales

L’arribada a NY va ser més estressant que una altra cosa. Primer t’adones que l’hotel és en ple Harlem (barri desaconsellat a totes les guies) i després surts del metro en una Times Square en obres!! No saps per on tirar, tot t’atabala i et sembla igual. Un carrer rere l’altre.

Però Nova York necessita temps. Has d’anar-la descobrint poc a poc.

Menjar de veritat!!

Posted in diari de ruta on Juliol 13, 2008 by Albert Sales

Mare meva que malament menja aquesta pobra gent. Però avui al paradís del greix hem trobat un oasi. Un mercat on hi ha menjar de tot el món. Fins i

tot hem trobat verdura i fruita de cultiu ecològic!

Tot i que és un descans pels nostres sistemes digestius tampoc crec que sigui massa sostenible. Quan un arriba al self-service agafa una safata de plàstic dur i… aquí s’acaba tot el material reutilitzable de l’establiment! Els plats, “tupers”, coberts, tovallons, gots… tot es llença després d’utilitzar-ho. Tan hi fa si et quedes al restaurant com si t’emportes el menjar.

En els pocs dies que portem en aquest tros de món no hem vist cap establiment de menjar o beguda que utilitzi coberts metàl·lics o gots de vidre (això deu estar reservat als restaurants selectes, tot hi que aquests em sembla que no els visitarem). El que sí veiem constantment és gent caminant pel carrer amb el seu got de plàstic (qualsevol varietat de plàstic) bevent cafè, xocolata, tè, o qualsevol altra cosa ensucrada.

A Philadelphia de mani!

Posted in diari de ruta on Juliol 13, 2008 by Albert Sales

I aquí estem. Envoltats d’autòctons davant de la conferència de governadors exigint-los que no comprin roba fabricada en condicions d’explotació amb els diners públics… Amb nosaltres hi ha un bisbe presbiterià, la mar d’autèntic amb la seva camisa morada,  que de tant en tant crida: When I say sweatshop you say no!! llavors diu SWEATSHOP i tothom diu NOOOO! (Quan jo cridi “maquiles” vosaltres dieu: “NOOOO”)

Mentrestant un munt de polis ens vigilen i un parell ens graven des de dalt del terrat. Deu ser que ens troben la mar divertits i volen les imatges per explicar-ho a la parenta quan arribin a casa.

I diu així: “¿Quieren bloqueador? Es que los güeros lo necesitan porqué en un minuto están recamarones”

Héctor Varela dixit.

Com a les pel·lícules…

Posted in diari de ruta on Juliol 11, 2008 by Albert Sales

Què és allò que totes i

tots coneixem de Philadelphia??

Les escales que puja Rocky Balboa corrent

amb una desuadora grisa per entrenar abans d’estomacar-se!

A un parc del costat, fins i tot hi té una estàtua a mida real. Ser aquí sovint és com estar dins d’una pel·lícula. Deu ser normal, perquè la majoria del cinema que veiem (el bo, el dolent i el pèsim) el fa aquesta gent.

L’arribada

Posted in diari de ruta on Juliol 10, 2008 by Albert Sales

Primera impressió dels USA (aeroports i botiguetes diverses): Aquí les feines es reparteixen per colors. No, no té res a veure amb els uniformes o amb cap tipus de sorteig… és molt més senzill: els negres descarreguen la bodega de l’avió i els blancs el piloten. Sí, així és…

I entre els dos extrems totes les tonalitats imaginables es reparteixen les feines seguint una norma que només en ocasions es trenca: més claret = més salari.

I enmig de tot, les anècdotes: Primer dia a Philadelphia. Sortim del tren (com molts altres trens). I patapam! Una gran avinguda amb enormes edificis. Vulguis o no, fas cara d’antropòleg pardillo. I un home que se’ns acosta: “Bon dia (diu en anglès, of course). És el vostre primer dia aquí? D’on sou? Benvinguts a Philadelphia! (I a nosaltres la cara de flipats se’ns va multiplicar per 3). I no ens volia vendre res! Era cortesia!

La mar de maco l’home. Si resultarà que són macos aquests americans!